corpus
Coca de cireres
Com acostuma a succeir amb aquelles coses que són consubstancials al sentiment identitari reusenc, és difícil determinar amb precisió com i de quina manera sorgeix la iniciativa d’endolcir, per Corpus, el paladar dels reusencs amb la Coca amb Cireres.
En els annals de la història local trobem la referència de Corpus de 1918 quan l’alcalde accidental Artemi Aiguader i Miróva decidir recuperar una tradició que s’havia perdut amb el temps, el repartiment gratuït de coques amb cireres als nens.
La iniciativa, que va ressonar com una melodia entranyable, va ser una manera de tornar a omplir de rialles i alegria els cors dels petits ciutadans de Reus. No només es van repartir coques als nens de l’asil, sinó que un total de dues mil cent unitats van ser entregades a tots aquells que es van unir a la celebració.
La curiosa història d’aquesta tradició, segons es narra, té les seves arrels en el pesador del mercat de la farina, situat a la plaça de la Farinera, a mitjan segle XIX. Aquest home sàviament aprofitava la pols arreplegada dels sacs de farina que portaven per a pesar, transformant-la en coques que endolcien els cors dels més petits. Lamentablement, el tancament del forn va marcar la fi d’aquesta tradició que posteriorment van fer seva els pastissers del municipi amb la referència de que hem citat anteriorment.
Però encara hi ha un altra vivència que atorga a la coca una simbologia molt especial. S’explica que els reusencs portaven les seves pròpies cireres als forns i pastisseries on els artesans de la farina les incorporaven a les coques. Això no només donava un toc personal a cada dolç, sinó que també creava una mena de simbiosi entre la comunitat i els seus forns locals.
En aquests actes de compartir les mateixes cireres amb el forn, es creaven senyals únics per identificar de qui era cadascuna de les coques. Aquest ritual no només unia les persones al voltant d’una taula plena de delícies, sinó que també enfortia els llaços de la comunitat.
La cirera pròpia d’aquesta tradició, l’anomenada negreta, és una joia gastronòmica que, lamentablement, ja no es comercialitza àmpliament i que és difícil de trobar. Aquesta cirera tardana, petita, de carn dura, gairebé negra i extraordinàriament dolça, és la protagonista que confereix a la coca la seva essència única.
Posada sobre la pasta i coberta de sucre, la negreta allibera un almívar exquisit de color de vi, que banya la coca amb la seva dolçor característica. Aquesta expressió culinària d’afecte i tradició continua sent una delícia per als sentits, transportant-nos a un temps quan la simplicitat i la col·laboració eren els ingredients fonamentals de cada festa gastronòmica.
